Dolors Bosch a Azille

L’art de Dolors Bosch no se sotmet a cap altre dictat que no sigui l’íntima i imperiosa necessitat de l’artista de trobar rutes d’expressió per bolcar el seu esperit inquiet cap al món exterior. Per això l’art de Dolors Bosch és un art tremendament sincer que flueix al marge de les modes i les servituds que imposa el mercat de l’art. El seu art, però, no és pas per això un art autista, com el de tants creadors actuals que tenen un llenguatge massa tancat en sí mateix, massa críptic, per connectar amb les altres ànimes.

La Dolors no s’estanca mai en una solució única, assumint el risc d’equivocar-se. El que impulsa el seu esperit creatiu són les seves ganes de recerca constant, actitud que l’ha conduïda a voler experimentar en el màxim de camps i tècniques possibles dintre de les dues i les tres dimensions: el dibuix, el gravat, la ceràmica, la pintura, la instal·lació, les accions artístiques..., i els suports més diversos (la seda, el cartró, la tela, el paper, el fang, el refractari, la porcellana...). Per escriure el seu camí plàstic, la Dolors s’ha begut també tot l’art contemporani i n’ha destil·lat múltiples camins i influències que ha anat fusionant amb el seu propi fil: l’amor per l’objecte trobat, pel grafisme gestual i les textures dels materials, pel ritme de la composició, el ple i el buit de Moore, l’essencialització de la figura humana de Picasso, l’obra que desborda les seves fronteres tradicionals i s’instal·la per l’espai, la comunió entre l’escultura i la poesia... i l’esperit barroc, gairebé sempre el seu esperit barroc, que tant molesta als esperits “minimalistes”, tot i que va ser ella qui em va donar a conèixer els escultors anglesos dels anys vuitanta i és una amant de l’art japonès. Igual com una aranya, la Dolors teixeix la seva teranyina incansablement, sense parar. De vegades el seu recorregut la porta cap a racons on ja havia estat abans, d’altres vegades cap a territoris inexplorats. És però una aranya estranya entre els seus iguals, com l’escarabat de Kafka, i pot fer girs inesperats que descol·loquen el personal, com quan va fer una festa per regalar part del seu stock d’obres entre els seus amics: “Ho he fet per una simple qüestió de realisme”, em va dir.

Mònica Bosch

gener 2007